dimarts, 20 de novembre del 2007

Paisatges de la Ribera a Brooklyn

La feina s'acumula i algunes anotacions queden arxivades en l'apartat de tasques pendents fins que arriba el moment d'enllestir-les encara que sigui a corre-cuita o deixar-les abandonades en l'espai on s'acumulen malendreçats, adormits o en dissolució, els mots no dits.
Fa dies que volia felicitar els organitzadors i els assistents al III Seminari sobre patrimoni literari i territori celebrat a Móra d'Ebre i Benissanet. Hi va haver qualitat en les intervencions, passió de país, ciència, polèmiques enriquidores i retrobaments inesperats. Una setmana després, Benissanet ha tornat a ser punt de trobada. Dissabte s'hi va celebrar el XIII Premi d'assaig Artur Bladé i Desumvila que, en l'any del centenari del nostre memorialista, ha estat guanyat per un company de lletres, incansable, l'Emigdi Subirats i un jove exalumne de l'institut, Josep M. Saez.
Han estat dies de classes, literatura, paisatges i oli nou. I d'una altra bona notícia per a tots els que sentim i encara ens meravellem amb les nostres vores de l'Ebre: Dies d'agost
(2006) del director Marc Recha serà la peça clau d'una retrospectiva que l'Acadèmia de Música de Brooklyn dedicarà al cineasta català.
No sé ben bé com diu la sinopsi de la pel·lícula si els espais en què s'endinsen Marc i el seu germà David ens submergeixen en un paradís perdut. Els paisatges que retrobem en l'obra, situats en bona part al nord de la Ribera "on diuen que hi ha un lloc on ve gent de molt lluny a pescar un peix que té bigotis com un gat" més que en un paradís tòpic em fan pensar en aquells argonautes que recorren terres que encara no han estat domesticades en una postal i que tenen sentors de vida profunda.
Amb imatges diverses els millors escriptors de l'Ebre, com Recha en el seu film, d'una manera o altra ens remeten als orígens de la nostra civilització. Sebastià Juan Arbó ens fa viure unes terres que tenen la força d'un personatge tràgic, un delta devorador, primitiu, implacablement callat i amb ell ens arriben ressons d'Èsquil. Moncada em sembla homèric, exuberant, vital, narra l'odissea de l'Ebre; Andreu Carranza hi té un parentiu, potser alguns dels seus fragments ens fan pensar més aviat en la Il.líada. Bladé, lliga més amb Hesíode i Virgili. Vergés té una afinada veu d'humanista, que tempera la tragèdia i els herois.
Com ens parlen avui els paisatges de l'Ebre? Té encara sentit aquella visió romàntica que ens va deixar l'any 1839
A. von Goeben, aquell oficial alemany al servei de Cabrera?

dilluns, 19 de novembre del 2007

L'enigma de les descripcions.


Per ampliar la història de Margarida i Ben Alí els alumnes del CV han començat a fer descripcions. La Mercedes ha estat una bona estona escrivint i ens n' ha deixades tres.
La tercera és un repte per a tots els alumnes de segon cicle. Us atreviu a continuar el joc de descoberta que ens proposa? Endevineu qui és l'alumna sense nom?. Si voleu podeu enviar altres descripcions de companys i companyes i descobrir si teniu habilitats de fisonomistes. Som-hi.

Margarida:


Aquella noia de mitjana estatura,treballadora i eixerida es deia Margarida.
La Margarida tenia disset anys.El seu pèl era d'un color tan negre com la nit i li brillaven com si fossin raig de sol tenyits de negre.També tenia els ulls més bonics de tota la regió, d'un color tan dolç com la mel i sempre portava les galtes com dos maduixots.
El color que més li agradava era el violeta, per aquesta raó sempre portava una cinta de seda d'aquest color lligada al cap.



Ben-Alí:


Tenia 19 anys i es deia Ben-Alí.Ell era un noi marroquí.
Els seus ulls eren d'un color verdós i era mulat de pell.Era un noi molt treballador,llest i li agradava molt parlar amb la seva estimada Margarida.
Quan tenia una mica de temps lliure li agradava jugar amb els seus germans petits i nedar en el riu.




DESCRIPCIÓ ENIGMÀTICA:

Ella és una noia molt tímida i gairebé mai parla.
El seu pèl és d'un color rosset, curt i normalment va amb el mateix pentinat tots els dies.
És més pàl·lida que una ploma, encara que de vegades la seva pell agafa vida.També és molt primeta i de mitjana estatura.
A mi em cau molt bé perquè és molt simpàtica i molt bona companya a classe.
Qui és?...

dimarts, 13 de novembre del 2007

Noucentisme II. Pessoa, Catalunya i l'imperialisme

Continuo amb una altra acotació al voltant del noucentisme. A classe estem fent una aproximació al moviment a partir de la "verbalització" que en va fer Eugeni d'Ors: noucentisme, civilitat, imperialisme, classicisme, arbitrarisme.
Estem intentant analitzar aquests conceptes a partir d'arguments basats en la contextualització, la comparació per contrast o l'etimologia. Són estratègies d'anàlisi que intento posar de relleu i que ens ajuden, espero, a millorar la comprensió lectora, a comprendre la densitat dels mots i a veure com el sentit i el significat es construeixen en la interpretació que en fem. Llegir és també un exercici continuat de reflexió, aprendre no és només desxifrar paraules, és una experiència enriquidora que precisa de la implicació emocional i intel·lectual.
Una de les paraules que avui ens crida més l'atenció i en un sentit decididament negatiu és "imperialisme". No sempre ha estat interpretada igual. Us convido a llegir uns fragments del gran poeta Fernando Pessoa (per què els espanyols i també els catalans subordinats ignoren tan sovint la cultura portuguesa? Atabala la possibilitat, l'existència, d'una nació lliure a la península que no depengui del Km 0 madrileny?)
Escriu Pessoa cap allà al 1919-20 (parteixo de la traducció de J. Sala-Sanahuja) :
Des d'un punt de vista nacional i exclusivament nacional, Catalunya és una nació, un país, amb personalitat pròpia, tendències especials amb un idioma a part que les defineix, i una aspiració que les té com a objecte de desig.
[...] ¿Qui, de la posteritat, sabrà, tret que sigui només per saber-ho, que hi hagué català, que hi hagué provençal, o fins i tot que hi hagué holandès o qualsevol de les llengües escandinaves? Ningú. Sols les llengües dels pobles que creen imperi tenen dret al futur i, per tant, al present nacional.

LITERATURA POPULAR. ENTRE L'ORALITAT I L'ESCRIPTURA.


Rondalles, llegendes, contes de la vora el foc o a la llum d'un fanal al passeig del riu, poden ser una experiència interessant i profitosa. Us proposo de conèixer algunes de les històries de la nostra tradició més propera i us convido a viure, recrear i reinventar el fil d'una tradició que es descabdella des de temps remots.
Us transcric una de les narracions que circulen per la Ribera, una llegenda que em sembla prou interessant i que ens permetria anar de l'oralitat del text que presentem a fonts escrites que van servir per crear el text que, alhora, partien de veus antigues que volien sentir emocions i fer seu el món callat que els envoltava. Bé, ja veieu, els textos poden ser orals o escrits, antics o actuals, però allò que queda i ens conforma són les paraules. Us convido a estimar-les.

PER QUÈ ES DIU TORMO DE LA MARGARIDA

Quan jo devia tindre uns disset anys, tenia molta amistat amb un home que era molt vellet. Me contava coses que havia viscut en la seua vida. Un dia me va dir “T’haig de contar una història molt vella, que la gent ara ja no se’n recorda”:

Ja fa molt temps, quan lo poble era molt més petit i estava emmurallat, aquí a Tivissa, vivien cristians, però també moros. Quan arribava la nit, los moros havien d’anar als seus puestos que tenien per ells, separats del poble, i se dia la Marça de Dalt. Tothom treballava a la terra i la majoria eren bastant pobres.

Una família de classe mitjana tenia una filla molt maca i treballadora, se dia Margarida. En los moros hi havia una família pobra, però tenien un fill molt maco, que li dien Ben-Alí. Margarida i Ben-Alí es veien molt sovint i es van enamorar i ho van guardar en secret, fins que els veien passejar pel camí dels horts.

Als pobles petits, de seguida se saben les coses. Los pares de Margarida la van castigar. Fins que, quan se pensaven que ja no estava enamorada, la van tornar dixar sortir. Però los dos enamorats se van tornar a trobar i a enamorâ’s.

Margarida va tornar a ser castigada, però se va escapar i va anar a trobâ’s amb Ben Alí. Tothom la va buscar i una mora, al matí, los va trobar al peu del Tormo, lligats amb un mocador de seda, morts, però encara “sangrejants”. Margarida va ser enterrada on és ara la Baranova, al fossar. I Ben-Alí al cementeri dels moros.

Per això se diu el tormo de la Margarida.

Arxiu IES Julio Antonio. Treball G.Galimany, D. López, RM Casanova- Inf. Domènec Ripoll, Tivissa, 82 anys

Què us sembla la història? Us atreviu a fer-ne una versió més amplia?
1-Apa vinga conteu-nos que va passar en la trobada dels enamorats. Com van morir?
2- Coneixeu altres històries que s'assemblen a la dels amants riberencs? Si busqueu en la vostra memòria o feu una mica de recerca segur que en trobareu.

dilluns, 12 de novembre del 2007

Noucentisme I. Caos i l'impuls de Prat de la Riba.


Aquest dies a les classes de segon de bat he/hem estat parlant del noucentisme. Vaig afirmar que si bé el període noucentista en un sentit estricte abraçava del 1906 al 1923, podíem considerar que la influència dels postulats d'aquell moviment, d'aquella "ideològica generació", havia arribat fins al tombant del segle, però que actualment època o moviment havien quedat arxivats com a referents del passat, enterrats en els acords tripartits.
Hores d'ara segurament no m'expressaria amb la convicció que vaig manifestar. En aquest moments de canvi ideològic o de reformulació o de desorientació, sembla que les referències implícites o explícites al noucentisme, a l'afirmació política d'Enric Prat de la Riba són a primer pla de l'actualitat.
Recordem el moviment de la Solidaritat Catalana i La nacionalitat catalana. Una època i una data, la del 1906 que, en un país com el nostre en què cada dia se celebra i ens recorden alguna efemèride, el poder ha silenciat. I ara llegim l'article de l'historiador Josep Maria Solé Sabaté publicat avui a El singulardigital

Caos? La culpa és nostra

Si no deleguessim els nostres vots en partits que estan hipotecats a Madrid altra cosa seria el cas que ens hauríen de fer des de les Espanyes. El 1898 després d’un dels desastres més importants de cap Estat en la història contemporània d’Europa, pèrdua de les restes de tot l’imperi colonial a Cuba , Puerto Rico i Filipines, els catalans- la majoria no eren ni pensaven en clau nacional-, van dir-se: “ Aquesta gent ens durà a a misèria”, referint-se els polítics espanyols.

Doncs ara estem en situació similar. Dependents d’ells els quals han progressat a uns nivells impensats fa 30 anys i nosaltres anem de mal borràs. Fa més de 100 anys que ens tenen a pa i aigua en tot, i malgrat governs dinàstics de liberals i conservadors, de Dictadures de Primo de Rivera o Franco, d’UCD quan la Transició o de 22 anys de govern PSOE o 8 de PP ens hem hagut de pagar les poques infraestructures dels trens que tenim o hem tingut fins les autopistes, i la resta que ens han atorgat les hem sufragat amb escreix nosaltres mateixos.

Què fer? Dir prou. Com? Nomes votar partits en clau nacional, ras i curt. El malament que al llarg de la història ha marcat les catastròfiques aliances amb partits o sindicats és un exemple prou evident que cal optar per partits propis i no per altres que en tenir el cul llogat mai disposen de la cadira quan volen.