Els xaragalls dels silenci

Acabo de trobar al canal de Riba-roja a YouTube la presentació del llibre d'Elena Peralta Els xaragalls del silenci. M'ha fet il·lusió retrobar un moment d'aquest passat estiu.

DONES D'AIGUA I POSTALS POÈTIQUES

De gener a març hem fet amb els alumnes de 1r de bat. un recorregut poètic pel món de les cabelleres i les dones d'aigua. Hem parlat del Barroc i de les versions de Lorelei en Heine i Ferrater, de la Noia pentinant-se a la platja, de Les mans de la perruquera, de Baudelaire i de la literatura popular, amb versions enigmàtiques de les gambutzines, la Mariganxa dels pous de Benissanet o de la dama de Móra... Hem xalat i hem après. D'aquesta experiència d'educació literària en parlaré demà en les Jornades Interuniversitaries de Didàctica de la llengua i la literatura.
Si l'ham per començar aquesta travessia literària va ser la lectura del conegut sonet de F.V. Garcia dedicat a aquella dama de cabells negres, el fil ens va portar cap a l'elaboració de postals poètiques amb Glogster. En deixo uns quants enllaços: Nerea B.
Núria P.
Hèctor L.

BLADÉ I EL DIA INTERNACIONAL DE LA POESIA

Ahir es va celebrar el dia internacional de la poesia. M'havia fet el propòsit d'escriure alguna nota sobre el tema però les circumstàncies es van imposar. Després de deu dies amb el moodle del centre extraviat en un servidor de vés a saber on i amb la segona avaluació a sobre, va quedar poc espai per a la literatura.
Avui, sí, compleixo amb mi mateix i busco un espai poètic. Em ve al cap la part menys coneguda de l'obra d'Artur Bladé i Desumvila, a qui dissabte 19 a Benissanet l'associació cultural que porta el seu nom va dedicar una jornada de treball que va tenir com a centres d'interès les conferències de Sam Abrams i Artur Bladé i Font, que ens van parlar, respectivament, de les col·laboracions de l'escriptor en la premsa de l'exili i del procés d'edició de la segona part de L'exiliada - o L'Exilíada, com potser n'hauríem de dir- . Obro el poemari Versos de la guerra i de l'exili i llegeixo paraules lleugeres, escuma en aquell mar amarg dels primers moments de la diàspora:

Paisatge

El sol fa un punt solitari
i mor daurant els cimals.
Un nuvolet literari
posa epitafis banals.

La vinya és un exemplari
gòtic de versos iguals,
el riu hi fa un comentari
amb mandroses inicials.

Al pic del poper turó
un xiprer fosc hi figura
el signe d'admiració...

(Caminet que s'hi atura
als peus, fa la signatura
del pintor.)
(1940)

Llegeixo Màrius Torres

(Foto: Adrià Cid)
Abans de tornar a l'aula - no sé si tindré els alumnes de 1r de bat., que potser amb l'excusa de vaga s'hauran quedat a casa- llegeixo Màris Torres i torno a mirar el cel:

Els núvols

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d'aquests matins
passen sense l'angúnia de cap ànima a dins...

Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,

a l'esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l'aigua! Entorn de la seva peresa,
l'aire els dóna una forma gairebé per sorpresa,

un límit en l'atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l'aigua captiva
dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,

penso, en veure'ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

Epímone: poesia sense límits.

Les paraules esdrúixoles poden omplir una tarda. Les agudes s'imposen com una llosa, les planes són més reposades, una alenada primaveral.

Han passat tres mesos sense escriure en el bloc, fins que la paraula, epímone, m'hi ha retornat després d'un temps d'urgències polítiques i lectures sense cita prèvia que perfumen la quotidianitat.

Sense compromisos, esperant només els resultats del treball dels darrers mesos a partir del poema de F.V. Garcia sobre la dama que es pentinava, entro a la xarxa per llegir poemes sobre ciutats i amb Lluís Calvo arribo a 34 creacions que perfilen horitzons més enllà de Descartes.