Dol a les portes del nou curs: Montse Canals i Isidor Cònsul

L'entusiasme amb què he viscut aquest agost ha estat sacsejat per l'impacte de la mort. Dilluns, en acabar el ball de coques, la nit de sant Bartomeu, ens va arribar inesperada la notícia de l'estat crític de la Montse Canals. Dijous al matí van ser els funerals, a la tarda coneixíem la mort de l'Isidor Cònsul.
Ens en queda el record, que ha de ser un impuls de vida, de força d'afirmació dels valors que donen plenitud a la paraula humanitat. Montse la recordaré a començaments d'estiu, al capdavant de la manifestació dels treballadors de la fàbrica de Flix, clamant pel dret de viure al propi poble i a la comarca.
L'Isidor va ser un dels puntals que ajuden a mantenir aquest país nostre: preciós, però fràgil com el cristall. Tenaç, exemple de treball i de fermesa i d'una intel·ligència amb sentors de terra aspra. En recordo les tertúlies a l'Ateneu, amb l'Àlex Broch i Jordi Sarsanedas, en Renau, en Rendé, la Vinyet Panyella, l'Agustí Pons, en Bru de Sala , la Pilar Rahola, en Piera... L'impuls que vam donar al PEN Club , la il·lusió per una pàtria desvetllada, que volíem lliure i completa.