Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 2n Batxillerat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 2n Batxillerat. Mostrar tots els missatges

divendres, 24 d’abril del 2009

L'ús de la llengua. Camí de la selectivitat


A 2n de bat, estem entrant en la recta final. Aquests dies hem repassat alguns conceptes de retòrica amb l'objectiu de produir articles d'opinió que aprofitarem per a la revista de l'institut. Ara reprendrem els conceptes de variació lingüística -per fer una aproximació a la dialectologia- i tractarem de la situació de la llengua des de la perspectiva de la sociolingüística. Quan tinguem ganes de canviar de tema farem alguna anàlisi sintàctica a partir dels exàmens de selectivitat i deixarem algun espai per posar-nos a prova. Gairebé res!.
Deixo alguns dels materials que fem servir:

1- Quadre de variació lingüística

2- Aproximació a la dialectologia.

3- Diversitat lingüística: Linguamón (Qui tingui ganes d'entrar en contacte amb llengües diverses ho pot fer amb l'homenatge multilingüe al Petit Príncep)

Per acabar - i si voleu per debatre- podeu escoltar unes entrevistes en commemoració dels 25 anys de la Llei de Normalització Lingüística al Principat.

divendres, 18 de gener del 2008

Les veus dels dialectes catalans

Aquestes darreres setmanes he anat fent referència a la situació de l'àmbit lingüístic del català. En l'entrada Aproximació a la sociolingüística (09-12-07) us convidava a una primera aproximació, després a Llengua i variació teníeu un emmarcament teòric del concepte de dialecte i anotava un enllaç per estudiar les variacions geogràfiques del català.
Aquesta setmana començarem a parlar del tema a classe d'una forma més sistemàtica, amb les classificacions que haureu d'estudiar i els exercicis pertinents. Com a acompanyament de tot plegat us deixo uns enllaços que espero que us siguin d'interès:

1- Voleu recordar el programa de Caçadors de paraules dedicat al parlar de l'Ebre?
2- Per fer una aproximació a la dialectologia ja és un clàssic el recull de veus que troben a Qui compra peres?


3- Si voleu entrar en camps més especialitzats podeu visitar un magnífic projecte en construcció que ens hauria de servir d'antídot per no arribar algun dia a ser una variant del "catanyol". Animeu-vos a escoltar les veus de l'Atles interactiu de l'entonació del català.

dimarts, 13 de novembre del 2007

Noucentisme II. Pessoa, Catalunya i l'imperialisme

Continuo amb una altra acotació al voltant del noucentisme. A classe estem fent una aproximació al moviment a partir de la "verbalització" que en va fer Eugeni d'Ors: noucentisme, civilitat, imperialisme, classicisme, arbitrarisme.
Estem intentant analitzar aquests conceptes a partir d'arguments basats en la contextualització, la comparació per contrast o l'etimologia. Són estratègies d'anàlisi que intento posar de relleu i que ens ajuden, espero, a millorar la comprensió lectora, a comprendre la densitat dels mots i a veure com el sentit i el significat es construeixen en la interpretació que en fem. Llegir és també un exercici continuat de reflexió, aprendre no és només desxifrar paraules, és una experiència enriquidora que precisa de la implicació emocional i intel·lectual.
Una de les paraules que avui ens crida més l'atenció i en un sentit decididament negatiu és "imperialisme". No sempre ha estat interpretada igual. Us convido a llegir uns fragments del gran poeta Fernando Pessoa (per què els espanyols i també els catalans subordinats ignoren tan sovint la cultura portuguesa? Atabala la possibilitat, l'existència, d'una nació lliure a la península que no depengui del Km 0 madrileny?)
Escriu Pessoa cap allà al 1919-20 (parteixo de la traducció de J. Sala-Sanahuja) :
Des d'un punt de vista nacional i exclusivament nacional, Catalunya és una nació, un país, amb personalitat pròpia, tendències especials amb un idioma a part que les defineix, i una aspiració que les té com a objecte de desig.
[...] ¿Qui, de la posteritat, sabrà, tret que sigui només per saber-ho, que hi hagué català, que hi hagué provençal, o fins i tot que hi hagué holandès o qualsevol de les llengües escandinaves? Ningú. Sols les llengües dels pobles que creen imperi tenen dret al futur i, per tant, al present nacional.

dilluns, 12 de novembre del 2007

Noucentisme I. Caos i l'impuls de Prat de la Riba.


Aquest dies a les classes de segon de bat he/hem estat parlant del noucentisme. Vaig afirmar que si bé el període noucentista en un sentit estricte abraçava del 1906 al 1923, podíem considerar que la influència dels postulats d'aquell moviment, d'aquella "ideològica generació", havia arribat fins al tombant del segle, però que actualment època o moviment havien quedat arxivats com a referents del passat, enterrats en els acords tripartits.
Hores d'ara segurament no m'expressaria amb la convicció que vaig manifestar. En aquest moments de canvi ideològic o de reformulació o de desorientació, sembla que les referències implícites o explícites al noucentisme, a l'afirmació política d'Enric Prat de la Riba són a primer pla de l'actualitat.
Recordem el moviment de la Solidaritat Catalana i La nacionalitat catalana. Una època i una data, la del 1906 que, en un país com el nostre en què cada dia se celebra i ens recorden alguna efemèride, el poder ha silenciat. I ara llegim l'article de l'historiador Josep Maria Solé Sabaté publicat avui a El singulardigital

Caos? La culpa és nostra

Si no deleguessim els nostres vots en partits que estan hipotecats a Madrid altra cosa seria el cas que ens hauríen de fer des de les Espanyes. El 1898 després d’un dels desastres més importants de cap Estat en la història contemporània d’Europa, pèrdua de les restes de tot l’imperi colonial a Cuba , Puerto Rico i Filipines, els catalans- la majoria no eren ni pensaven en clau nacional-, van dir-se: “ Aquesta gent ens durà a a misèria”, referint-se els polítics espanyols.

Doncs ara estem en situació similar. Dependents d’ells els quals han progressat a uns nivells impensats fa 30 anys i nosaltres anem de mal borràs. Fa més de 100 anys que ens tenen a pa i aigua en tot, i malgrat governs dinàstics de liberals i conservadors, de Dictadures de Primo de Rivera o Franco, d’UCD quan la Transició o de 22 anys de govern PSOE o 8 de PP ens hem hagut de pagar les poques infraestructures dels trens que tenim o hem tingut fins les autopistes, i la resta que ens han atorgat les hem sufragat amb escreix nosaltres mateixos.

Què fer? Dir prou. Com? Nomes votar partits en clau nacional, ras i curt. El malament que al llarg de la història ha marcat les catastròfiques aliances amb partits o sindicats és un exemple prou evident que cal optar per partits propis i no per altres que en tenir el cul llogat mai disposen de la cadira quan volen.

dimecres, 19 de setembre del 2007

Modernisme i generación del 98.

A classe hem començat a fer una aproximació al Modernisme. Hem parlat de Maragall i heu llegit l'Oda a Espanya. Ara us animo a llegir aquest poema de Machado. Què us sembla? Us atreviu a fer una meditació - en prosa o en vers- de la nostra realitat contemporània tot passejant vora l'Ebre?

A orillas del Duero.

Mediaba el mes de julio. Era un hermoso día.
Yo, solo, por las quiebras del pedregal subía,
buscando los recodos de sombra, lentamente.
A trechos me paraba para enjugar mi frente
y dar algún respiro al pecho jadeante;
o bien, ahincando el paso, el cuerpo hacia adelante
y hacia la mano diestra vencido y apoyado
en un bastón, a guisa de pastoril cayado,
trepaba por los cerros que habitan las rapaces
aves de altura, hollando las hierbas montaraces
de fuerte olor -romero, tomillo, salvia, espliego-.
Sobre los agrios campos caía un sol de fuego
Un buitre de anchas alas con majestuoso vuelo
cruzaba solitario el puro azul del cielo.
Yo divisaba, lejos, un monte alto y agudo,
y una redonda loma cual recamado escudo,
y cárdenos alcores sobre la parda tierra
-harapos esparcidos de un viejo arnés de guerra-,
las serrezuelas calvas por donde tuerce el Duero
para formar la corva ballesta de un arquero
en torno a Soria. -Soria es una barbacana,
hacia Aragón, que tiene la torre castellana-.

Veía el horizonte cerrado por colinas
oscuras, coronadas de robles y de encinas;
desnudos peñascales, algún humilde prado
donde el merino pace y el toro, arrodillado
sobre la hierba, rumia; las márgenes de río
lucir sus verdes álamos al claro sol de estío,
y, silenciosamente, lejanos pasajeros,
¡tan diminutos! -carros, jinetes y arrieros-
cruzar el largo puente, y bajo las arcadas
de piedra ensombrecerse las aguas plateadas
del Duero. -El Duero cruza el corazón de roble
de Iberia y de Castilla- ¡Oh, tierra triste y noble,
la de los altos llanos y yermos y roquedas,
de campos sin arados, regatos ni arboledas;
decrépitas ciudades, caminos sin mesones,
y atónitos palurdos sin danzas ni canciones
que aún van, abandonando el mortecino hogar,
como tus largos ríos, Castilla, hacia la mar!
Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.
¿Espera, duerme o sueña? ¿La sangre derramada
recuerda, cuando tuvo la fiebre de la espada?
Todo se mueve, fluye, discurre, corre o gira;
cambian la mar y el monte y el ojo que los mira.
¿Pasó? Sobre sus campos aún el fantasma yerra
de un pueblo que ponía a Dios sobre la guerra.
La madre en otro tiempo fecunda en capitanes,
madrastra es hoy apenas de humildes ganapanes.
Castilla no es aquella tan generosa un día
cuando Myo Cid Rodrigo el de Vivar volvía,
ufano de su nueva fortuna y su opulencia,
a regalar a Alfonso los huertos de Valencia;
o que, tras la aventura que acreditó sus bríos,
pedía la conquista de los inmensos ríos
indianos a la corte, la madre de soldados,
guerreros y adalides que han de tornar, cargados
de plata y oro, a España, en regios galeones,
para la presa cuervos, para la lid leones.
Filósofos nutridos con sopa de convento
contemplan impasibles el amplio firmamento;
y si les llega en sueños, como un rumor distante,
clamor de mercaderes de muelles de Levante,
no acudirán siquiera a preguntar: ¿qué pasa?
Y ya la guerra ha abierto las puertas de su casa.

Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora.

El sol va declinando. De la ciudad lejana
me llega un armonioso tañido de campana
-ya irán a su rosario las enlutadas viejas-
De entre las peñas salen dos lindas comadrejas:
me miran y se alejan, huyendo, y aparecen
de nuevo ¡tan curiosas!... Los campos se oscurecen.
Hacia el camino blanco está el mesón abierto
al campo ensombrecido y al pedregal desierto.

Campos de Castilla