Noucentisme II. Pessoa, Catalunya i l'imperialisme

Continuo amb una altra acotació al voltant del noucentisme. A classe estem fent una aproximació al moviment a partir de la "verbalització" que en va fer Eugeni d'Ors: noucentisme, civilitat, imperialisme, classicisme, arbitrarisme.
Estem intentant analitzar aquests conceptes a partir d'arguments basats en la contextualització, la comparació per contrast o l'etimologia. Són estratègies d'anàlisi que intento posar de relleu i que ens ajuden, espero, a millorar la comprensió lectora, a comprendre la densitat dels mots i a veure com el sentit i el significat es construeixen en la interpretació que en fem. Llegir és també un exercici continuat de reflexió, aprendre no és només desxifrar paraules, és una experiència enriquidora que precisa de la implicació emocional i intel·lectual.

Una de les paraules que avui ens crida més l'atenció i en un sentit decididament negatiu és "imperialisme". No sempre ha estat interpretada igual. Us convido a llegir uns fragments del gran poeta Fernando Pessoa (per què els espanyols i també els catalans subordinats ignoren tan sovint la cultura portuguesa? Atabala la possibilitat, l'existència, d'una nació lliure a la península que no depengui del Km 0 madrileny?)

Escriu Pessoa cap allà al 1919-20 (parteixo de la traducció de J. Sala-Sanahuja) :
Des d'un punt de vista nacional i exclusivament nacional, Catalunya és una nació, un país, amb personalitat pròpia, tendències especials amb un idioma a part que les defineix, i una aspiració que les té com a objecte de desig.
[...] ¿Qui, de la posteritat, sabrà, tret que sigui només per saber-ho, que hi hagué català, que hi hagué provençal, o fins i tot que hi hagué holandès o qualsevol de les llengües escandinaves? Ningú. Sols les llengües dels pobles que creen imperi tenen dret al futur i, per tant, al present nacional.

LITERATURA POPULAR. ENTRE L'ORALITAT I L'ESCRIPTURA.

Rondalles, llegendes, contes de la vora el foc o a la llum d'un fanal al passeig del riu, poden ser una experiència interessant i profitosa. Us proposo de conèixer algunes de les històries de la nostra tradició més propera i us convido a viure, recrear i reinventar el fil d'una tradició que es descabdella des de temps remots.
Us transcric una de les narracions que circulen per la Ribera, una llegenda que em sembla prou interessant i que ens permetria anar de l'oralitat del text que presentem a fonts escrites que van servir per crear el text que, alhora, partien de veus antigues que volien sentir emocions i fer seu el món callat que els envoltava. Bé, ja veieu, els textos poden ser orals o escrits, antics o actuals, però allò que queda i ens conforma són les paraules. Us convido a estimar-les.

PER QUÈ ES DIU TORMO DE LA MARGARIDA

Quan jo devia tindre uns disset anys, tenia molta amistat amb un home que era molt vellet. Me contava coses que havia viscut en la seua vida. Un dia me va dir “T’haig de contar una història molt vella, que la gent ara ja no se’n recorda”:

Ja fa molt temps, quan lo poble era molt més petit i estava emmurallat, aquí a Tivissa, vivien cristians, però també moros. Quan arribava la nit, los moros havien d’anar als seus puestos que tenien per ells, separats del poble, i se dia la Marça de Dalt. Tothom treballava a la terra i la majoria eren bastant pobres.

Una família de classe mitjana tenia una filla molt maca i treballadora, se dia Margarida. En los moros hi havia una família pobra, però tenien un fill molt maco, que li dien Ben-Alí. Margarida i Ben-Alí es veien molt sovint i es van enamorar i ho van guardar en secret, fins que els veien passejar pel camí dels horts.

Als pobles petits, de seguida se saben les coses. Los pares de Margarida la van castigar. Fins que, quan se pensaven que ja no estava enamorada, la van tornar dixar sortir. Però los dos enamorats se van tornar a trobar i a enamorâ’s.

Margarida va tornar a ser castigada, però se va escapar i va anar a trobâ’s amb Ben Alí. Tothom la va buscar i una mora, al matí, los va trobar al peu del Tormo, lligats amb un mocador de seda, morts, però encara “sangrejants”. Margarida va ser enterrada on és ara la Baranova, al fossar. I Ben-Alí al cementeri dels moros.

Per això se diu el tormo de la Margarida.

Arxiu IES Julio Antonio. Treball G.Galimany, D. López, RM Casanova- Inf. Domènec Ripoll, Tivissa, 82 anys

Què us sembla la història? Us atreviu a fer-ne una versió més amplia?
1-Apa vinga conteu-nos que va passar en la trobada dels enamorats. Com van morir?
2- Coneixeu altres històries que s'assemblen a la dels amants riberencs? Si busqueu en la vostra memòria o feu una mica de recerca segur que en trobareu.

Noucentisme I. Caos i l'impuls de Prat de la Riba.

Aquest dies a les classes de segon de bat he/hem estat parlant del noucentisme. Vaig afirmar que si bé el període noucentista en un sentit estricte abraçava del 1906 al 1923, podíem considerar que la influència dels postulats d'aquell moviment, d'aquella "ideològica generació", havia arribat fins al tombant del segle, però que actualment època o moviment havien quedat arxivats com a referents del passat, enterrats en els acords tripartits.
Hores d'ara segurament no m'expressaria amb la convicció que vaig manifestar. En aquest moments de canvi ideològic o de reformulació o de desorientació, sembla que les referències implícites o explícites al noucentisme, a l'afirmació política d'Enric Prat de la Riba són a primer pla de l'actualitat.
Recordem el moviment de la Solidaritat Catalana i La nacionalitat catalana. Una època i una data, la del 1906 que, en un país com el nostre en què cada dia se celebra i ens recorden alguna efemèride, el poder ha silenciat. I ara llegim l'article de l'historiador Josep Maria Solé Sabaté publicat avui a El singulardigital

Caos? La culpa és nostra

Si no deleguessim els nostres vots en partits que estan hipotecats a Madrid altra cosa seria el cas que ens hauríen de fer des de les Espanyes. El 1898 després d’un dels desastres més importants de cap Estat en la història contemporània d’Europa, pèrdua de les restes de tot l’imperi colonial a Cuba , Puerto Rico i Filipines, els catalans- la majoria no eren ni pensaven en clau nacional-, van dir-se: “ Aquesta gent ens durà a a misèria”, referint-se els polítics espanyols.

Doncs ara estem en situació similar. Dependents d’ells els quals han progressat a uns nivells impensats fa 30 anys i nosaltres anem de mal borràs. Fa més de 100 anys que ens tenen a pa i aigua en tot, i malgrat governs dinàstics de liberals i conservadors, de Dictadures de Primo de Rivera o Franco, d’UCD quan la Transició o de 22 anys de govern PSOE o 8 de PP ens hem hagut de pagar les poques infraestructures dels trens que tenim o hem tingut fins les autopistes, i la resta que ens han atorgat les hem sufragat amb escreix nosaltres mateixos.

Què fer? Dir prou. Com? Nomes votar partits en clau nacional, ras i curt. El malament que al llarg de la història ha marcat les catastròfiques aliances amb partits o sindicats és un exemple prou evident que cal optar per partits propis i no per altres que en tenir el cul llogat mai disposen de la cadira quan volen.

Llegir el Tirant

Heu començat a llegir el Tirant. A classe estem parlant de l'amor i la guerra i entre els textos, les explicacions i els debats hi posem algun punt de distensió i humor. Ara, si voleu, us proposo que amplieu les vostres experiències literàries. Us dono dos blocs d'opcions:
1- Redacteu un text de reflexió sobre la relació del Tirant amb algun dels temes següents: amor, guerra, tradició literària
2- Realitzeu alguna activitat creativa a partir de la lectura de l'obra: auca, composició musical, guió...

Per tenir més informació sobre el llibre us anoto algunes adreces:

http://w3.bcn.es/fitxers/educacio/tirant.841.pdf

http://www.lluisvives.com/bib_obra/Tirant/
http://www.uoc.edu/humfil/digithum/digithum2/catala/Art_Carre/tirant/index.htm

Ritmes diferents

Per explicar les vostres històries personals heu anat confeccionant arbres genealògics i en alguns casos heu descobert coses que desconeixíeu dels vostres avantpassats, esteu fent entrades al nostre mapa a tagzania i aneu redactant la vostra història familiar. Porteu ritmes diferents i tots ens hem d'adequar a les capacitats d'avançar de cadascú.
A mesura que tingueu enllestida la feina podeu fer dos noves activitats:
1- Localitzeu en els textos de Jesús Moncada els diversos recursos lingüístics que utilitza en les descripcions. Marqueu els noms i els complements que els acompanyen. Ara reescriviu els textos canviant els complements (podeu escriure adjectius amb algun grau d'antonímia, podeu canviar l'estructura sintàctica i en lloc de l'adjectiu incloure una subordinada, podeu si us atreviu alternar metàfores i comparacions)
2- Organitzeu-vos en grups, repartiu-vos la feina i busqueu informació sobre els autors que hem començat a conèixer: Artur Bladé i Desumvila i Jesús Moncada. Per fer-ho podeu consultar: Lletra. L'espai virtual de la literatura catalana.. Per fer-ne una síntesi i preparar l'exposició que fareu us proposo que utilitzeu la següent graella:

AUTOR: dades biogràfiques






OBRES (classificades per gèneres. Cal anotar la data de publicació)




CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LES OBRES




VALORACIONS I ALTRES COMENTARIS que n’han fet els especialistes.

Històries de vida

Aquest matí a classe hem resseguit l'Ebre. Riu amunt des de Móra hem fet cap a Mequinensa. El viatge m'ha donat peu a parlar de Moncada i a llegir el primer fragment proposat. Us heu quedat amb la referència final: el cordó umbilical.
El fet que el protagonista de la novel·la de Moncada es trobi unit al seu poble i al seu paisatge ens ha portat a parlar dels lligams afectius que tenim amb els nostres orígens, amb el que sentim com el nostre primer patrimoni. Perquè puguem aprofundir en aquestes qüestions i en definitiva anar aprenent i compartint les nostres experiències us proposo fer una activitat que adapto d'un altre edubloc: bloc de lengua.
Què us sembla l'acompanyament musical que us he posat? Podríeu trobar música o imatges per il·lustrar les vostres històries de vida?

Camins de Moncada

Benvolgut alumnat de 4t i convidats esporàdics. Aquesta setmana us convido a llegir uns fragments de Jesús Moncada. Els llegirem en veu alta, començarem a navegar pel riu i pel temps i, després, anirem comentant, anotant preguntes i suggeriments que potser ens portaran cap als nostres camins interiors. Som-hi amb uns retalls de La galeria de les estàtues:

La pujada al solanar era la culminació del retrobament amb la casa i la vila. Les visions fragmentàries, albirades per finestres i balcons, s’imbricaven de cop, des de la porxada oberta als quatre vents, en una panoràmica general de Mequinensa, gitada al vessant de la Serra del Castell, a la vora dels dos rius, el Segre i l’Ebre, que confluïen a frec de les cases. El Dalmau no es cansava de contemplar els cavallons de les teulades. Des d’allí podia establir els límits dels successius cercles concèntrics que havien anat ampliant el món de la infància, lligats íntimament als mots necessaris per designar les noves coses: paraules per a la gent, els animals, la terra. Paraules severes, fosques, per a les mines; acolorides, fascinants, per al riu, els molls, els vaixells. El col·legi, Torrelloba, l’havien separat brutalment de la vila i de la terra, i només al final de cada retrobament amb el casal, des de les baranes de fusta del solanar, s’hi sentia lligat de nou per un cordó umbilical invisible. (p.68)

----------------- ..................................... .......................................

Quan van traslladar-se a Vilacorba, abandonaven una Mequinensa on l’estiu no volia marcir-se; les últimes garbinades, blaves i espesses, encara pujaven per l’Ebre, deixaven olors i murmuris de la mar llunyana a les veles dels llaüts. En canvi, entre els immensos rostollars de l’altiplà – ors enlluernadors, sienes torrades- ja alenava el preludi d’una tardor efímera. ( p. 90)

........................... ....................................... ..............................................

Va endinsar-se suament en el record: sentia com la piragua lliscava dins l’ombra tremolosa que el pont projectava sobre el riu; l’Ebre, un espill encegador al sol de la tarda de juny, s’hi tornava verd obscur. Va alentir la bogada, deixà que l’ombra li acaronés la pell encesa. Allí, el riu era molt profund. Sota la lleugera embarcació, endevinava el pàlpit de les aigües, l’estremidora nit del fons [...] Al moll de la mina Previsió carregaven un llaüt de lignit: quan hi abocaven un vagó de mineral, un núvol de pols ocultava la nau, que s’enfonsava una mica més a les aigües tèrboles de l’embarcador. Li arribaven veus dels peons de la mina, dels llaüters, el rodar dels vagons sobre les vies lluentes entre la terra negrosa. Quan sortí de la zona d’ombra, hagué d’abaixar-se encara més l’ala del barret de palla per evitar l’enlluernament del sol. Travessà el corrent en diagonal buscant l’ombra dels àlbers i dels pollancres de la vora dreta. [...] A Mequinensa retrobava el seu riu, amb veles de llaüts i premonicions de mar. (p. 210-211)