Benvolgut alumnat de 4t i convidats esporàdics. Aquesta setmana us convido a llegir uns fragments de Jesús Moncada. Els llegirem en veu alta, començarem a navegar pel riu i pel temps i, després, anirem comentant, anotant preguntes i suggeriments que potser ens portaran cap als nostres camins interiors. Som-hi amb uns retalls de La galeria de les estàtues:
La pujada al solanar era la culminació del retrobament amb la casa i la vila. Les visions fragmentàries, albirades per finestres i balcons, s’imbricaven de cop, des de la porxada oberta als quatre vents, en una panoràmica general de Mequinensa, gitada al vessant de la Serra del Castell, a la vora dels dos rius, el Segre i l’Ebre, que confluïen a frec de les cases. El Dalmau no es cansava de contemplar els cavallons de les teulades. Des d’allí podia establir els límits dels successius cercles concèntrics que havien anat ampliant el món de la infància, lligats íntimament als mots necessaris per designar les noves coses: paraules per a la gent, els animals, la terra. Paraules severes, fosques, per a les mines; acolorides, fascinants, per al riu, els molls, els vaixells. El col·legi, Torrelloba, l’havien separat brutalment de la vila i de la terra, i només al final de cada retrobament amb el casal, des de les baranes de fusta del solanar, s’hi sentia lligat de nou per un cordó umbilical invisible. (p.68)
Quan van traslladar-se a Vilacorba, abandonaven una Mequinensa on l’estiu no volia marcir-se; les últimes garbinades, blaves i espesses, encara pujaven per l’Ebre, deixaven olors i murmuris de la mar llunyana a les veles dels llaüts. En canvi, entre els immensos rostollars de l’altiplà – ors enlluernadors, sienes torrades- ja alenava el preludi d’una tardor efímera.
Va endinsar-se suament en el record: sentia com la piragua lliscava dins l’ombra tremolosa que el pont projectava sobre el riu; l’Ebre, un espill encegador al sol de la tarda de juny, s’hi tornava verd obscur. Va alentir la bogada, deixà que l’ombra li acaronés la pell encesa. Allí, el riu era molt profund. Sota la lleugera embarcació, endevinava el pàlpit de les aigües, l’estremidora nit del fons [...] Al moll de la mina Previsió carregaven un llaüt de lignit: quan hi abocaven un vagó de mineral, un núvol de pols ocultava la nau, que s’enfonsava una mica més a les aigües tèrboles de l’embarcador. Li arribaven veus dels peons de la mina, dels llaüters, el rodar dels vagons sobre les vies lluentes entre la terra negrosa. Quan sortí de la zona d’ombra, hagué d’abaixar-se encara més l’ala del barret de palla per evitar l’enlluernament del sol. Travessà el corrent en diagonal buscant l’ombra dels àlbers i dels pollancres de la vora dreta. [...] A Mequinensa retrobava el seu riu, amb veles de llaüts i premonicions de mar. (p. 210-211)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada