Este maig, sap ploure

Fa dies que plou i que, en aquest país nostre de falta de pluges i d'eixides de Matarranya, sortosament sap ploure. Una pluja intermitent, però tranquil·la, no amb aquelles batzegades de tronada d'estiu. És un pluja suau, música que ara sento lliscar en els vidres i repicar en la balconada, d'aquella mena de pluja que amara els camps i fa saó. Eugeni d'Ors em ve a la memòria i penso en la vigència encara del seu "Elogi de la pluja".
A Perpinyà, terra d'oliveres sense oli a les amanides, per designi dels bàrbars del nord, vaig tenir l'oportunitat de fer una referència davant el nostre conseller de cultura, l'alcalde de la ciutat, autoritats diverses i dels companys i companyes dels centres d'estudis de parla catalana, a la meua visió ebrenca de la cultura de l'aigua. Una cultura que exigeix la prioritat de la supervivència, del dret de viure a l'Ebre per sobre de les manipulacions diverses dels "ecologistes" de ciutat que sovint ens veuen com una peculiaritat de parc temàtic al servei del seu esgambi.
Per fer el país que ens cal, havent vist tantes bestieses, ens cal recuperar la raó, enraonar per construir el camí necessari. Si esteu interessats a aprofundir en el debat sobre el territori i l'aigua us remeto a dos referències que poden ser estimulants: Aigues encantades, un clàssic del teatre modernista català i un text d'actualitat, el Manifest blocaire contra el transvasament.
Si voleu seguir de més a prop com s'està vivint la qüestió de l'aigua a bona part de l'Ebre català, us remeto al seguiment que en fa l'Emigdi Subirats.