dimecres, 7 de maig de 2008

Villatoro i la immigració


Passen els dies. Atabalat amb el calvari de les càtedres, la preparació del final de curs, els compromisos de feines, les incompetències polítiques al país i al meu poble... En l'aridesa, tanmateix, hi ha els gojos casolans, la il·lusió,que encara em sobta, d'algun alumne que descobreix alguna cosa nova o que veu que és capaç de millorar i la veu estimulant d'aquells que saben aportar idees, noves mirades. Fa unes setmanes vaig escoltar el Sam Abrams, ahir, el Vicenç Villatoro.
Villatoro ens va parlar d'immigració i país i no vull deixar d'anotar encara que sigui a corre cuita alguna de les seues aportacions i de les meues reflexions:
1- El món previ a la globalització es dividia en territoris. Cadascun amb les seues característiques. En el món globalitzat hi ha una divisió horitzontal que vincula grups per afinitats (religioses, lingüístiques, professionals...) independentment del territori en què es trobin. Avui dos joves de països diferents s'assemblen més entre ells que amb els seus pares respectius; en un mateix edifici conviuen persones que miren TV3 i una televisió àrab. Podríem pensar que es poden crear àmbits de no-espai, territoris no marcats per ningú en què les persones es poden instal·lar?

2- Perquè hi hagi una comunitat cal que hi hagi espais públics. En els temps de la nova immigració aquesta qüestió esdevé prioritària. Mai més ens trobarem amb espais homogenis de referència. Cal decidir col·lectivament quin són els requisits per a la convivència en els espais compartits, per passar de la urbanització a la vila o ciutat.
Països com França han volgut imposar una gran plaça, l'espai que l'estat pretenia definir com a propi de la república francesa, sense marges per a la diversitat. Aquests però han esclatat i l'assimilació no és perfila com una resposta adequada. Holanda ha dibuixat una plaça reduïda, cadascú té espais, però el model també presenta esquerdes.

3- Quins han de ser els elements compartits? Villatoro n'aporta alguns: la llengua o llengües de comunicació pública, el compliment de normes de convivència (respectar els semàfors), el valor de la democràcia, l'assumpció de referents culturals bàsics (en la nostra tradició perviuen rituals ancestrals, l'ampli marc del cristianisme, aportacions que ens van arribar a través de l'Islam...; cal rellegir i reiventar la tradició per promoure el nostre espai de comunitat)

4- El cas de Catalunya és un referent molt interessant. Com assenyala Anna Cabré el ritme de creixement intern de Catalunya hauria fet que al S. XX haguéssim passat de dos milions a dos i mig. Pels processos migratoris vam arribar a sis i mig i ara ja passem dels set.

5- La clau del procés català s'ha basat en tres vèrtex: progrés social, immigració i identitat. Si fins ara, relativament, hem pogut mantenir aquest esquema, què passaria si algun dels punts fallés?.

6- El fet que la identitat catalana es defineixi bàsicament a partir de l'ús de la llengua pròpia constitueix un avantatge respecte a altres sistemes fonamentats en fets racials o religiosos. La llengua ofereix facilitats per ser adquirida sense renúncies a altres referents personals. És un àmbit de tradició i llibertat.

Com veieu la conferència de Villatoro, plena d'anècdotes enriquidores, estimula un debat interessant i necessari que ens porta a renovar contínuament idees i actituds. A tots i especialment als que volem ser reconeguts com a catalans de ple dret en un món en contínua transformació. Fa més de cent anys la Renaixença va marcar un desvetllament, ens cal ara un nou impuls?