Continuo amb una altra acotació al voltant del noucentisme. A classe estem fent una aproximació al moviment a partir de la "verbalització" que en va fer Eugeni d'Ors: noucentisme, civilitat, imperialisme, classicisme, arbitrarisme.
Estem intentant analitzar aquests conceptes a partir d'arguments basats en la contextualització, la comparació per contrast o l'etimologia. Són estratègies d'anàlisi que intento posar de relleu i que ens ajuden, espero, a millorar la comprensió lectora, a comprendre la densitat dels mots i a veure com el sentit i el significat es construeixen en la interpretació que en fem. Llegir és també un exercici continuat de reflexió, aprendre no és només desxifrar paraules, és una experiència enriquidora que precisa de la implicació emocional i intel·lectual.
Una de les paraules que avui ens crida més l'atenció i en un sentit decididament negatiu és "imperialisme". No sempre ha estat interpretada igual. Us convido a llegir uns fragments del gran poeta Fernando Pessoa (per què els espanyols i també els catalans subordinats ignoren tan sovint la cultura portuguesa? Atabala la possibilitat, l'existència, d'una nació lliure a la península que no depengui del Km 0 madrileny?)Estem intentant analitzar aquests conceptes a partir d'arguments basats en la contextualització, la comparació per contrast o l'etimologia. Són estratègies d'anàlisi que intento posar de relleu i que ens ajuden, espero, a millorar la comprensió lectora, a comprendre la densitat dels mots i a veure com el sentit i el significat es construeixen en la interpretació que en fem. Llegir és també un exercici continuat de reflexió, aprendre no és només desxifrar paraules, és una experiència enriquidora que precisa de la implicació emocional i intel·lectual.
Escriu Pessoa cap allà al 1919-20 (parteixo de la traducció de J. Sala-Sanahuja) :
Des d'un punt de vista nacional i exclusivament nacional, Catalunya és una nació, un país, amb personalitat pròpia, tendències especials amb un idioma a part que les defineix, i una aspiració que les té com a objecte de desig.
[...] ¿Qui, de la posteritat, sabrà, tret que sigui només per saber-ho, que hi hagué català, que hi hagué provençal, o fins i tot que hi hagué holandès o qualsevol de les llengües escandinaves? Ningú. Sols les llengües dels pobles que creen imperi tenen dret al futur i, per tant, al present nacional.
Des d'un punt de vista nacional i exclusivament nacional, Catalunya és una nació, un país, amb personalitat pròpia, tendències especials amb un idioma a part que les defineix, i una aspiració que les té com a objecte de desig.
[...] ¿Qui, de la posteritat, sabrà, tret que sigui només per saber-ho, que hi hagué català, que hi hagué provençal, o fins i tot que hi hagué holandès o qualsevol de les llengües escandinaves? Ningú. Sols les llengües dels pobles que creen imperi tenen dret al futur i, per tant, al present nacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada