Alumnes- professors.

Aquests dies, remenant vells papers, he trobat unes notes de dietari de 1995. M'hi he retrobat. I aquelles ratlles, avui, em fan veure amb una mica més de claredat com el magisteri ha de comportar coneixements teòrics i un saber pràctic. Estudi i experiència, és clar que sí. Però, també i potser sobretot, per aconseguir una comunicació educativa, ha d'incorporar les dimensions personals.
Aquestes paraules que ara us descobreixo volen ser una porta suggerent als nostres mons interiors, els que ens conformen, més enllà de l'acumulació d'informació i dels sorolls quotidians:
Diumenge, 19. "Sant Josep va a buscar foc. Va a buscar foc i no en trobe..." A València fan falles i mentrestant els treballs i exàmens sobre la taula se m'acumulen com una babel de grafies i taques, de paraules i pensaments apressats d'adolescents que somnien en viatges a Itàlia i tardes allargassades d'estiu.
Em recordo, ingenu i revoltat, empaitant llunes tèbies vora la Lord Nelson i els ulls abocats a un demà, que era alhora llunyà i tangible. Llegíem Marcuse i García Márquez i no havíem sentit ni parlar de Josep Carner.
Com són avui els nostres adolescents? Aquests nois i noies que omplim de paraules i d'engrunes de les veritats que encara busquem? En unes notes d'expedient anem gravant les línies dels seus destins, encara incerts, oberts a un futur que intuïm a les palpentes.

Espais literaris ebrencs

Si voleu conèixer la literatura que es fa a l'Ebre, estar al dia i a més participar en algun concurs us animo a visitar els blocs de dos infatigables: Emigdi Subirats (consulteu l'anotació del dissabte 22 de setembre) i Jesús Maria Tibau

Tagzania

Tagzania: xeic

Acabo d'entrar al món de Tagzania. És una eina que ens ofereix moltes possibilitats. He fet una primera entrada i he situat en el mapa (en unes coordenades no precises perquè ningú pugui saber el lloc exacte en la seua inexistència) el mas del Xop. Us animo a conèixer l'aplicació informàtica i a descobrir el secret del mas en la confluència de l'Ebre i el Matarranya.

Del constructivisme esdevingut precepte, a l'altra riba.

Us transcric dos fragments, un de curt - contundent- i una altre més extens, de l'informàtic i psicòleg cognitiu Roger Schank. Si us interessa el que diu us remeto a la font de referència: Brockman, J, (ed.) (2000) La tercera cultura. Más allá de la revolución científica. Barcelona. Tusquets. Potser comença a ser hora que ens desempalleguem de la pluja àcida de l'aplicació mecanicista del constructivisme que ens van imposar amb la reforma.

1- Informació és sorpresa.
2- Un dels temes que més m'interessen en aquest moment és el de l'educació. Vull esbrinar com es pot reformar el sistema educatiu. Un camí és fixar-se en com aprèn la gent, com funcionen ara mateix les escoles i veure si hi ha alguna confluència. [...]
El que es fa a les escoles d'ensenyament mitjà o als col·legis és antiaprenentatge. [...]
Crec que els plans d'estudi no haurien d'existir. El que els xiquets haurien de fer és guiar-se pels seus interessos, amb un conseller educatiu que respongui a les seues preguntes i els orienti cap als temes que es derivin d'aquest interès inicial. Partim d'on partim, podem arribar a qualsevol lloc de forma natural. El problema és que a les escoles tothom ha de ajustar-se a un pla: cal aprendre això un dia i allò un altre [...]
A molts mestres els espanten les preguntes. I encara que és obvi que als bons mestres els agrada que els facin bones preguntes, la demografia fa impossible contestar-les totes. Aquí és on els ordinadors tenen alguna cosa que poden aportar. Cal un ensenyament personalitzat...

Visió de l'Ebre català

La M.M., del crèdit de 4t, ha indicat com a primer element del nostre patrimoni el riu Ebre. Déu n'hi do si en té de patrimoni el riu: natura, història, llegendes..., treballs, records íntims, festes populars... En certa mesura el riu és l'eix del nostre patrimoni. I com hem quedat que volem aprendre amb el nostre patrimoni us proposo de llegir i treballar aquests fragments de l'escriptor Artur Bladé i Desumvila, que ens aproxima al paisatge i als pobles de l'Ebre català.

Entre els paisatges ebrencs, és a dir, propers al curs del riu, n'hi almenys quatre de ben diferenciats: les ribes planeres vora les quals hi ha conreus d'hortes i vinyes, els estrets abruptes on el riu passa encaixonat, el paisatge dels canals a partir de l'assut de Xerta i finalment, l'ampla planura del Delta. Podríem afegir-hi la perspectiva que ofereix de quatre o cinc anys ençà, la presa de Riba-roja [...] És aigues avall de Mequinensa, immediatament després de Faió, que l'Ebre (portant ja tot el cabal del Segre) entra a Catalunya. S'ha dit que fins aleshores, des del moment de la seva naixença, el riu s'encamina decididament vers l'Est cercant la nostra terra amb un amor tenaç, però que tan aviat com hi arriba, comença a fer giragonses com si, embadalit amb el paisatge que ell mateix crea, retardés l'hora de perdre's en la mar (Visió de l'Ebre català p. 14-15)

Un cop feta la lectura en veu alta us proposo diverses activitats:
1- Busqueu al diccionari les paraules que no enteneu, comenteu si cal amb els companys paraules i frases per acabar de captar el sentit del text, i feu una llista del vocabulari que heu après.
2- Confeccioneu un mapa del recorregut de l'Ebre. Apunteu-hi les principals poblacions i els afluents que hi desemboquen.
3- Què vol dir que el riu fa giragonses? Són producte de la voluntat del riu o responen a un fet natural? Expliqueu-ho.
4- A través de quines paraules l'autor personifica al riu? Per què utilitza aquest recurs? Vosaltres quan parleu feu personificacions? Busqueu-ne exemples en la vostra conversa quotidiana.
5- Considereu que el fragment que acabeu de llegir es pot qualificar de literari? Per què? Què és el que permet dir que un text és una manifestació literària?
6- Il.lustreu els paisatges ebrencs de què ens parla l'autor. Podeu buscar fotografies o fer dibuixos (si voleu dibuixar no patiu, us deixaré més temps). Després, en grup, podeu fer una auca dels paisatges ebrencs.

Bé, més endavant ja parlarem de l'autor del text. De moment us he deixat només una foto perquè us en feu una primera idea.

Modernisme i generación del 98.

A classe hem començat a fer una aproximació al Modernisme. Hem parlat de Maragall i heu llegit l'Oda a Espanya. Ara us animo a llegir aquest poema de Machado. Què us sembla? Us atreviu a fer una meditació - en prosa o en vers- de la nostra realitat contemporània tot passejant vora l'Ebre?

A orillas del Duero.

Mediaba el mes de julio. Era un hermoso día.
Yo, solo, por las quiebras del pedregal subía,
buscando los recodos de sombra, lentamente.
A trechos me paraba para enjugar mi frente
y dar algún respiro al pecho jadeante;
o bien, ahincando el paso, el cuerpo hacia adelante
y hacia la mano diestra vencido y apoyado
en un bastón, a guisa de pastoril cayado,
trepaba por los cerros que habitan las rapaces
aves de altura, hollando las hierbas montaraces
de fuerte olor -romero, tomillo, salvia, espliego-.
Sobre los agrios campos caía un sol de fuego
Un buitre de anchas alas con majestuoso vuelo
cruzaba solitario el puro azul del cielo.
Yo divisaba, lejos, un monte alto y agudo,
y una redonda loma cual recamado escudo,
y cárdenos alcores sobre la parda tierra
-harapos esparcidos de un viejo arnés de guerra-,
las serrezuelas calvas por donde tuerce el Duero
para formar la corva ballesta de un arquero
en torno a Soria. -Soria es una barbacana,
hacia Aragón, que tiene la torre castellana-.

Veía el horizonte cerrado por colinas
oscuras, coronadas de robles y de encinas;
desnudos peñascales, algún humilde prado
donde el merino pace y el toro, arrodillado
sobre la hierba, rumia; las márgenes de río
lucir sus verdes álamos al claro sol de estío,
y, silenciosamente, lejanos pasajeros,
¡tan diminutos! -carros, jinetes y arrieros-
cruzar el largo puente, y bajo las arcadas
de piedra ensombrecerse las aguas plateadas
del Duero. -El Duero cruza el corazón de roble
de Iberia y de Castilla- ¡Oh, tierra triste y noble,
la de los altos llanos y yermos y roquedas,
de campos sin arados, regatos ni arboledas;
decrépitas ciudades, caminos sin mesones,
y atónitos palurdos sin danzas ni canciones
que aún van, abandonando el mortecino hogar,
como tus largos ríos, Castilla, hacia la mar!
Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.
¿Espera, duerme o sueña? ¿La sangre derramada
recuerda, cuando tuvo la fiebre de la espada?
Todo se mueve, fluye, discurre, corre o gira;
cambian la mar y el monte y el ojo que los mira.
¿Pasó? Sobre sus campos aún el fantasma yerra
de un pueblo que ponía a Dios sobre la guerra.
La madre en otro tiempo fecunda en capitanes,
madrastra es hoy apenas de humildes ganapanes.
Castilla no es aquella tan generosa un día
cuando Myo Cid Rodrigo el de Vivar volvía,
ufano de su nueva fortuna y su opulencia,
a regalar a Alfonso los huertos de Valencia;
o que, tras la aventura que acreditó sus bríos,
pedía la conquista de los inmensos ríos
indianos a la corte, la madre de soldados,
guerreros y adalides que han de tornar, cargados
de plata y oro, a España, en regios galeones,
para la presa cuervos, para la lid leones.
Filósofos nutridos con sopa de convento
contemplan impasibles el amplio firmamento;
y si les llega en sueños, como un rumor distante,
clamor de mercaderes de muelles de Levante,
no acudirán siquiera a preguntar: ¿qué pasa?
Y ya la guerra ha abierto las puertas de su casa.

Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora.

El sol va declinando. De la ciudad lejana
me llega un armonioso tañido de campana
-ya irán a su rosario las enlutadas viejas-
De entre las peñas salen dos lindas comadrejas:
me miran y se alejan, huyendo, y aparecen
de nuevo ¡tan curiosas!... Los campos se oscurecen.
Hacia el camino blanco está el mesón abierto
al campo ensombrecido y al pedregal desierto.

Campos de Castilla

Recomençar

Demà dia de tornada a l'institut. Cal anar posant-ho tot en ordre i recomençar. Una de les novetats del curs ha de ser aquest bloc incipient. M'haurà de servir de disciplina.
Per anar treballant sovint va bé una mica de música de fons. O de música que cal escoltar perquè també és bo aturar-se i sentir els sons que ens impacten, a l'atzar. Una suggerència per tenir companyia músical i una porta a la informació cultural: iCat.fm